L’obra ceràmica d’Enric Mestre (Alboraia, València, 1936) seleccionada per a ser mostrada temporalment al Museu del Càntir d’Argentona, pertany a les últimes dues dècades del quefer silenciós i constant d’aquest pintor i escultor que compta amb una llarga trajectòria i un notable reconeixement, tant nacional com internacional, dins la seva especialitat. Són 15 obres realitzades en matèria ceràmica, entre 1998 i 2018, representatives de l’etapa de més plenitud creativa de l’autor, sis de les quals s’exposen al públic per primera vegada.
Entre les escultures ceràmiques d'Enric Mestre presents en aquesta mostra són majoria les que pertanyen a la sèrie Arquitectures per a la mirada, o Construccions imaginaries. Es tracta d’obres que destaquen per la seva rotunda sobrietat, a més dels múltiples suggeriments formals que planteja, i per la magistral realització aconseguida malgrat la seva complexitat tècnica. Escultures d’un potent poder evocador de l'arquitectura, però allunyades de ser la representació de construccions reals o funcionals. Res més distant de la intenció d'Enric Mestre en concebre-les. Són creacions dotades de volums essencials i rigor formal -que tenen vida pròpia gràcies a la seva invenció-, que estan properes al minimalisme (el "menys és més"), una de les característiques que defineixen la seva producció de les dues últimes dècades, però que ell utilitza de manera molt personal: sense renunciar totalment a la utilització de subtils textures i tonalitats pròpies de la tècnica ceràmica que contribueixen, en la seva recerca obsessiva per trobar solucions plàstiques, a la utopia d'aconseguir una particular bellesa objectivada.
En paral·lel a les escultures de ressonàncies arquitectòniques o sustentades en la relació dels volums d’estructura racionalista amb l’espai, Enric Mestre va realitzar en la dècada de 1990 una sèrie de plafons sempre dins de l’abstracció, on la geometria -més o menys distorsionada- està present, bé en forma d’enreixats lleugerament irregulars, aconseguits amb el traç lliure que proporciona l'execució a mà alçada, que combinen de vegades amb altres plans monocroms, o en altres casos en composicions compartimentades per amples línies d’un negre profund, on el constructivisme més evident contrasta amb el color de grafisme expressiu del seu interior. És aquesta una constant necessitat que observem en l’itinerari d'Enric Mestre de conjugar allò geomètric amb l'expressió singular dels matisos que només es poden aconseguir recorrent a la tècnica ceràmica, especialitat que ha protagonitzat una bona part de la seva creació artística. Dues obres importants d’aquesta sèrie són les que hi ha en l’exposició que ara presenta a Argentona.
També ha volgut Enric Mestre en aquesta ocasió donar a conèixer aquí una mostra de la seva producció més recent, que inclou obres murals d’extremada sobrietat formal en les quals explota l’associació i/o manipulació d’un o més octaedres i les possibilitats de conformar, amb particulars macles i unions, nous polígons irregulars dotats de subtils matisos, diferents en cada cas, que son fruit de la incessant experimentació que només un escultor ceramista tenaç, sensible i savi es capaç de realitzar.
Josep Pérez Camps
Membre de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica
L’obra ceràmica d’Enric Mestre (Alboraia, València, 1936) seleccionada per a ser mostrada temporalment al Museu del Càntir d’Argentona, pertany a les últimes dues dècades del quefer silenciós i constant d’aquest pintor i escultor que compta amb una llarga trajectòria i un notable reconeixement, tant nacional com internacional, dins la seva especialitat. Són 15 obres realitzades en matèria ceràmica, entre 1998 i 2018, representatives de l’etapa de més plenitud creativa de l’autor, sis de les quals s’exposen al públic per primera vegada.
Entre les escultures ceràmiques d'Enric Mestre presents en aquesta mostra són majoria les que pertanyen a la sèrie Arquitectures per a la mirada, o Construccions imaginaries. Es tracta d’obres que destaquen per la seva rotunda sobrietat, a més dels múltiples suggeriments formals que planteja, i per la magistral realització aconseguida malgrat la seva complexitat tècnica. Escultures d’un potent poder evocador de l'arquitectura, però allunyades de ser la representació de construccions reals o funcionals. Res més distant de la intenció d'Enric Mestre en concebre-les. Són creacions dotades de volums essencials i rigor formal -que tenen vida pròpia gràcies a la seva invenció-, que estan properes al minimalisme (el "menys és més"), una de les característiques que defineixen la seva producció de les dues últimes dècades, però que ell utilitza de manera molt personal: sense renunciar totalment a la utilització de subtils textures i tonalitats pròpies de la tècnica ceràmica que contribueixen, en la seva recerca obsessiva per trobar solucions plàstiques, a la utopia d'aconseguir una particular bellesa objectivada.
En paral·lel a les escultures de ressonàncies arquitectòniques o sustentades en la relació dels volums d’estructura racionalista amb l’espai, Enric Mestre va realitzar en la dècada de 1990 una sèrie de plafons sempre dins de l’abstracció, on la geometria -més o menys distorsionada- està present, bé en forma d’enreixats lleugerament irregulars, aconseguits amb el traç lliure que proporciona l'execució a mà alçada, que combinen de vegades amb altres plans monocroms, o en altres casos en composicions compartimentades per amples línies d’un negre profund, on el constructivisme més evident contrasta amb el color de grafisme expressiu del seu interior. És aquesta una constant necessitat que observem en l’itinerari d'Enric Mestre de conjugar allò geomètric amb l'expressió singular dels matisos que només es poden aconseguir recorrent a la tècnica ceràmica, especialitat que ha protagonitzat una bona part de la seva creació artística. Dues obres importants d’aquesta sèrie són les que hi ha en l’exposició que ara presenta a Argentona.
També ha volgut Enric Mestre en aquesta ocasió donar a conèixer aquí una mostra de la seva producció més recent, que inclou obres murals d’extremada sobrietat formal en les quals explota l’associació i/o manipulació d’un o més octaedres i les possibilitats de conformar, amb particulars macles i unions, nous polígons irregulars dotats de subtils matisos, diferents en cada cas, que son fruit de la incessant experimentació que només un escultor ceramista tenaç, sensible i savi es capaç de realitzar.
Josep Pérez Camps
Membre de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica