Júlia Lladó (Argentona, 2000) és una artista visual i fotògrafa que construeix la seva obra com una recerca de la identitat, centrada en l’exploració del cos i la pell com a materials artístics. A través del seu treball, qüestiona estereotips, desafia tabús i reflexiona sobre col·lectius oprimits, incorporant en alguns projectes una mirada personal sobre allò queer i la salut mental.
La present exposició reuneix dues sèries que parteixen de l'experiència de l'artista com a dona autista i disca. A través de l’autoretrat, construeix un espai on el cos esdevé lloc de conflicte, d’experimentació i de resistència.
Les imatges, sovint intervingudes i manipulades —cosides, trencades, alterades o gravades—, qüestionen la idea d’identitat com a forma fixa i estable. El cos es fragmenta, es deforma i es reconfigura en un intent de comprendre’s dins d’un sistema que el desborda i el limita. Les paraules es rasquen i s’inscriuen directament sobre la superfície fotogràfica, deixant-hi una marca física, gairebé ferida.
D’una banda, les peces exploren la recerca d’un “jo” possible, travessat per la pressió d’encaixar i per la violència d’uns ideals imposats. De l’altra, emergeix la resposta a una estructura que invalida, exclou i discapacita, fent visibles les conseqüències físiques i emocionals d’aquesta fricció constant.
Aquestes obres no busquen resoldre aquesta tensió, sinó habitar-la. Són rastres d’un procés: el que queda després d’intentar adaptar-se, després de trencar-se, després de resistir.
Més informació sobre l'artista a https://www.julialladofoto.com/ i https://www.linktr.ee/JuliaLlado
Júlia Lladó (Argentona, 2000) és una artista visual i fotògrafa que construeix la seva obra com una recerca de la identitat, centrada en l’exploració del cos i la pell com a materials artístics. A través del seu treball, qüestiona estereotips, desafia tabús i reflexiona sobre col·lectius oprimits, incorporant en alguns projectes una mirada personal sobre allò queer i la salut mental.
La present exposició reuneix dues sèries que parteixen de l'experiència de l'artista com a dona autista i disca. A través de l’autoretrat, construeix un espai on el cos esdevé lloc de conflicte, d’experimentació i de resistència.
Les imatges, sovint intervingudes i manipulades —cosides, trencades, alterades o gravades—, qüestionen la idea d’identitat com a forma fixa i estable. El cos es fragmenta, es deforma i es reconfigura en un intent de comprendre’s dins d’un sistema que el desborda i el limita. Les paraules es rasquen i s’inscriuen directament sobre la superfície fotogràfica, deixant-hi una marca física, gairebé ferida.
D’una banda, les peces exploren la recerca d’un “jo” possible, travessat per la pressió d’encaixar i per la violència d’uns ideals imposats. De l’altra, emergeix la resposta a una estructura que invalida, exclou i discapacita, fent visibles les conseqüències físiques i emocionals d’aquesta fricció constant.
Aquestes obres no busquen resoldre aquesta tensió, sinó habitar-la. Són rastres d’un procés: el que queda després d’intentar adaptar-se, després de trencar-se, després de resistir.
Més informació sobre l'artista a https://www.julialladofoto.com/ i https://www.linktr.ee/JuliaLlado