Ara fa set anys, presentàvem al Museu del Càntir, l’exposició Guinovart Matèric, una selecció d’obres de la col·lecció de Carmen i Lluís, entre les que hi havia el magnífic Rostoll del 1977, una obra de grans dimensions d’una de les millors etapes de Josep Guinovart. I ara fa dos anys, amb motiu del centenari del naixement d’Albert Ràfols Casamada, li vam dedicar una petita antològica, amb obres singulars, com un retrat del 1947 la seva dona i també pintora, na Maria Girona, o l’obra Blanc, del 1960, que forma part de la història de l’Informalisme al nostre país.

Enguany presentem una col·lectiva de tretze escultures, de vuit artistes, entre els quals, Aurèlia Muñoz, a la que el MACBA i el Museu Reina Sofia estan organitzant una gran exposició conjunta per l’abril del 2026. Muñoz va aconseguir diluir la línia que separa l’art i l’artesania explorant, com en Ovals blancs, les possibilitats volumètriques, en aquest cas del macramé, per compondre formes d’infinits a l’espai. També Moisès Villèlia es va apropiar de materials, fins no fa tant, considerats poc artístics. Les seves escultures de canya de bambú, s’alliberen del modelatge i de la matèria pesant per esdevenir formes en perfecte equilibri. Gabriel també es serveix de materials impropis de l’escultura per aconseguir unes superfícies que semblen tenir pell i que evoquen formes orgàniques. El valencià Andreu Alfaro és abstracció pura, resultat de depurar la forma i aconseguir ordenar l’espai creant composicions rítmiques. Sergi Aguilar porta l’estètica del minimalisme a l’elegància formal com a la sèrie en que treballa el marbre negre de Bèlgica. Tauló IV, d’Enric Pladevall, és una obra austera, tensionada i elàstica que esdevé un traç a l’espai. El gallec Francisco Pazos, per bé que es serveix d’un material poc usual en la seva trajectòria, l’acer corten, hi trasllada, per fer-la atemporal, una fenda, les clivelles o esquerdes que de manera natural, es fan a la fusta. I el navarrès Iñaki Ormaechea aconsegueix el purisme de la forma amb unes obres esquemàtiques, immaculadament polides, exemptes d’ornaments i d’aparença industrial, però que aconsegueixen una lluminositat interior.

Vuit maneres diferents d’entendre l’escultura en aquesta tercera col·laboració entre el Museu del Càntir d’Argentona i la Nau Gaudí de Mataró.

Núria Poch
Directora del Consorci
Museu d’Art Contemporani de Mataró