PICASSO I LA CERÀMICA
Espai Picasso PDF
Des de l’any 1946 al 1952 Pablo Picasso es va dedicar d’una forma molt intensa a la ceràmica, matèria que va seguir treballant fins a finals dels anys seixanta. El genial artista es va entusiasmar amb aquest nou material quan va visitar els tallers terrissaires de Vallauris (França), un petit poble de la Provença proper de Cannes, on ja es feia ceràmica des d’abans de l’època romana.
Picasso va entrar en contacte amb el matrimoni Ramié, propietari del taller Madoura, amb el qual va endegar una interessant i extensa producció ceràmica que va revolucionar totalment el petit centre productor de Vallauris, quins tallers passaven per moltes dificultats, degut a la disminució de les vendes de la terrissa tradicional. Amb la presència de Picasso es va rellançar totalment la ceràmica d’aquesta localitat, assolint aquells anys una autèntica “edat d’or”.
Dins la producció ceràmica de Picasso, trobem uns dissenys molt espontanis i directes, fets sovint sobre peces del repertori tradicional, com plats, safates, gerros o càntirs, aprofitant les formes de les peces per decorar-los com places de braus, animals, cares, etc. amb un traç de gran simplicitat i molta efectivitat. Es tracta d’una ceràmica essencialment “pictòrica”, ja que en la majoria dels casos la intervenció de l’artista es limita a la decoració de la peça.
Els càntirs de Picasso
Els càntirs conformen una part molt interessant de la producció de Picasso, ja que aquests atuells li eren ben familiars de la seva època viscuda a Espanya i Catalunya, però no tant a França, on els càntirs són poc comuns, excepte al sud del país. L’artista aprofita la forma dels diferents càntirs per donar-los–hi la caracterització de persones o animals, com caps d’home, de dona, peixos i ocells pintats amb molta gràcia, simplicitat i enginy.
El fet que es tracti de peces d’edició (en sèries numerades) ha facilitat l’accés d’aquestes obres a col·leccionistes i museus d’arreu del món, com és el cas del Museu del Càntir d’Argentona, que agraeix a les persones que amb les seves aportacions han fet possible que el seu públic pugui gaudir de les obres d’un dels artistes més genials de la història de l’art.
PICASSO I LA CERÀMICA
Espai Picasso PDF
Des de l’any 1946 al 1952 Pablo Picasso es va dedicar d’una forma molt intensa a la ceràmica, matèria que va seguir treballant fins a finals dels anys seixanta. El genial artista es va entusiasmar amb aquest nou material quan va visitar els tallers terrissaires de Vallauris (França), un petit poble de la Provença proper de Cannes, on ja es feia ceràmica des d’abans de l’època romana.
Picasso va entrar en contacte amb el matrimoni Ramié, propietari del taller Madoura, amb el qual va endegar una interessant i extensa producció ceràmica que va revolucionar totalment el petit centre productor de Vallauris, quins tallers passaven per moltes dificultats, degut a la disminució de les vendes de la terrissa tradicional. Amb la presència de Picasso es va rellançar totalment la ceràmica d’aquesta localitat, assolint aquells anys una autèntica “edat d’or”.
Dins la producció ceràmica de Picasso, trobem uns dissenys molt espontanis i directes, fets sovint sobre peces del repertori tradicional, com plats, safates, gerros o càntirs, aprofitant les formes de les peces per decorar-los com places de braus, animals, cares, etc. amb un traç de gran simplicitat i molta efectivitat. Es tracta d’una ceràmica essencialment “pictòrica”, ja que en la majoria dels casos la intervenció de l’artista es limita a la decoració de la peça.
Els càntirs de Picasso
Els càntirs conformen una part molt interessant de la producció de Picasso, ja que aquests atuells li eren ben familiars de la seva època viscuda a Espanya i Catalunya, però no tant a França, on els càntirs són poc comuns, excepte al sud del país. L’artista aprofita la forma dels diferents càntirs per donar-los–hi la caracterització de persones o animals, com caps d’home, de dona, peixos i ocells pintats amb molta gràcia, simplicitat i enginy.
El fet que es tracti de peces d’edició (en sèries numerades) ha facilitat l’accés d’aquestes obres a col·leccionistes i museus d’arreu del món, com és el cas del Museu del Càntir d’Argentona, que agraeix a les persones que amb les seves aportacions han fet possible que el seu públic pugui gaudir de les obres d’un dels artistes més genials de la història de l’art.